Avui és es dia gran, pels
maonesos, clar. És es dia de Gràcia, es
dia de la Mare de Déu de Gràcia, es diumenge de sa festa, però que més dóna es
nom que li donem si al final, sa festa és sa que és, i sobretot, sa que cadascú
sent, viu i recorda. Però no caiguem en
provocacions innecessàries, tot, menys nomenar-la Festa Major de Gràcia, perquè
açò cau en altres latituds. I si hi ha que ser independents, idó ho som tots.
I de noms, exemples tenim
molts. Sa “pomada” per exemple. Per ventura la nomenada “gin
amb llimonada” sabrà diferent a sa “pomada”?.
Tot açò hem de circumscriure-ho a sa llarga llista de provocacions, que
també, com no, se sumen a la tradició.
Què seria de dos pobles similars sense una sana rivalitat?
Aclarits es termes, posats
es punts damunt ses íes, dir que avui m'atreveix amb ajuda des traductor
instantani, escriure aquesta columna en menorquí. Dic menorquí
sabent que el correcte seria dir català, o almenys, en sa modalitat
balear d'aquest. Però un també vol
marcar diferències. El menorquí és
nostre. El català és d'uns altres. El lingüístic ho és segons la doctrina del
moment, el tema legal és fàcilment canviable, i el propi, idó açò, sentiment.
I es sentiment festiu a
cadascú li ataca per un flanc diferent, encara que convergent. Uns amb ressaca,
altres abduits pel Pokémon-GO, uns altres sortint després d'en Tomeu i na Guida
i els seus convidats. I els cavalls. No
ens oblidem d'aquells cavalls que van passar de ser mers mitjans de transport als
protagonistes de ses festes. Imaginin-se
de aquí a un centenar d'anys quan els turismes volin i les motocicletes
s'elevin com en Flyboard i que en festes, treguin en s’anada cap a s’ermita de
Gràcia, per s’ofrena floral alguns
d'aquests turismes amb rodes i motocicletes amb sidecar. I no parlem si algun
intenta fer-los ballar i aixecar-se. El
no va més del futur, anem!
I sens dubte, tot es
transformarà amb el pas del temps. Les tradicions, també. Un fet puntual seguit durant anys, es torna
tradició. Així tenim el “volem vi”, el
pregó, els focs d'artifici i més coses que encara ser de moderna institucionalització,
estan ja arrelades a sa festa, com si d'elles depenguessin ses mateixes.
I per a aquests nens que
actualment segueixen a Miquelet “el salero”, quan ells pintin cabells blancs o
pentinin calbes, poc els importarà si és un placebo o un genèric, l'important
serà que aquella medicina, curi. Com
ara, com sa d'avui, l'important és la festa. La nostra festa.
Molt bones festes!
PUBLICADO EL 8 DE SEPTIEMBRE DE 2016, EN EL DIARIO MENORCA.
VERSIÓN CASTELLANA
FIESTA MAYOR
Hoy es el día grande, para
los mahoneses, claro. El día de Gràcia,
el de la Virgen de Gràcia, el domingo de la fiesta, pero qué más da el nombre
que le demos si al final, la fiesta es la que es, y sobre todo, la que cada
cual siente, vive y recuerda. Pero no
caigamos en provocaciones innecesarias, todo, menos llamarla Festa Major de
Gràcia, porque esto cae en otras latitudes. Y si hay que ser independientes, pues
lo somos todos.
Y sobre nombres, ejemplos
tenemos muchos. La “pomada” por
ejemplo. ¿Acaso la denominada “gin con
limonada” sabrá distinta a la de la pomada?.
Todo ello debemos circunscribirlo en la lista de provocaciones
pueblerinas, que también, cómo no, se suman a la tradición. ¿Qué sería de dos pueblos similares sin una
sana rivalidad?
Aclarados los términos,
puestos los puntos sobre las íes, decir que hoy me atrevo con ayuda del
traductor instantáneo, escribir esta columna en menorquín. Digo menorquín a sabiendas que lo correcto
sería decir catalán, o al menos, en la modalidad balear de éste. Pero uno también quiere marcar
diferencias. Lo menorquín es nuestro. Lo
catalán es de otros. Lo lingüístico lo es según la doctrina, lo legal es
fácilmente cambiable, y lo propio, pues eso, sentimiento.
Y el sentimiento festivo a
cada cual le ataca por un flanco distinto, aunque convergente. Unos con resaca,
otros abducidos por el Pokémon-GO, otros saliendo tras en Tomeu y na Guida y
sus invitados. Y los caballos. No nos
olvidemos de aquellos caballos que pasaron de ser meros medios de transporte a
los protagonistas de las fiestas.
Imagínense dentro de un centenar de años cuando los turismos vuelen y
las motocicletas se eleven como en Flyboard y que en fiestas, saquen en romería
algunos de estos turismos con ruedas y motocicletas con sidecar. Y no hablemos
si alguno intenta hacerlos bailar y levantarse.
El no va más del futuro, vamos.
Y sin duda, todo se
transformará con el paso del tiempo. Las tradiciones, también. Un hecho puntual seguido durante años, se
vuelve tradición. Así tenemos el “volem
vi”, el pregón, los fuegos de artificio y más cosas que aún ser de moderna
institucionalización, están allí, arraigada en la fiesta, como si de ellos
dependieran las mismas.
Y para estos niños que
actualmente siguen a Miquelet “el salero”, cuando ellos pinten canas o peinen
calvas, poco les importará si es un placebo o un genérico, lo importante será
que cure. Como ahora, como la de hoy, lo
importante es la fiesta. Nuestra fiesta.
Felices fiestas.
