FESTA MAJOR

Avui és es dia gran, pels maonesos, clar.  És es dia de Gràcia, es dia de la Mare de Déu de Gràcia, es diumenge de sa festa, però que més dóna es nom que li donem si al final, sa festa és sa que és, i sobretot, sa que cadascú sent, viu i recorda.  Però no caiguem en provocacions innecessàries, tot, menys nomenar-la Festa Major de Gràcia, perquè açò cau en altres latituds. I si hi ha que ser independents, idó ho som tots.

I de noms, exemples tenim molts.  Sa “pomada” per exemple.  Per ventura la nomenada   “gin amb llimonada” sabrà diferent a sa “pomada”?.  Tot açò hem de circumscriure-ho a sa llarga llista de provocacions, que també, com no, se sumen a la tradició.  Què seria de dos pobles similars sense una sana rivalitat?

Aclarits es termes, posats es punts damunt ses íes, dir que avui m'atreveix amb ajuda des traductor instantani, escriure aquesta columna en menorquí.  Dic menorquí  sabent que el correcte seria dir català, o almenys, en sa modalitat balear d'aquest.  Però un també vol marcar diferències.  El menorquí és nostre. El català és d'uns altres. El lingüístic ho és segons la doctrina del moment, el tema legal és fàcilment canviable, i el propi, idó açò, sentiment.

I es sentiment festiu a cadascú li ataca per un flanc diferent, encara que convergent. Uns amb ressaca, altres abduits pel Pokémon-GO, uns altres sortint després d'en Tomeu i na Guida i els seus convidats.  I els cavalls. No ens oblidem d'aquells cavalls que van passar de ser mers mitjans de transport als protagonistes de ses festes.  Imaginin-se de aquí a un centenar d'anys quan els turismes volin i les motocicletes s'elevin com en Flyboard i que en festes, treguin en s’anada cap a s’ermita de Gràcia, per  s’ofrena floral alguns d'aquests turismes amb rodes i motocicletes amb sidecar. I no parlem si algun intenta fer-los ballar i aixecar-se.  El no va més del futur, anem!

I sens dubte, tot es transformarà amb el pas del temps. Les tradicions, també.  Un fet puntual seguit durant anys, es torna tradició.  Així tenim el “volem vi”, el pregó, els focs d'artifici i més coses que encara ser de moderna institucionalització, estan ja arrelades a sa festa, com si d'elles depenguessin ses mateixes.

I per a aquests nens que actualment segueixen a Miquelet “el salero”, quan ells pintin cabells blancs o pentinin calbes, poc els importarà si és un placebo o un genèric, l'important serà que aquella medicina, curi.  Com ara, com sa d'avui, l'important és la festa. La nostra festa.


Molt bones festes!


PUBLICADO EL 8 DE SEPTIEMBRE DE 2016, EN EL DIARIO MENORCA.


VERSIÓN CASTELLANA

FIESTA MAYOR


Hoy es el día grande, para los mahoneses, claro.  El día de Gràcia, el de la Virgen de Gràcia, el domingo de la fiesta, pero qué más da el nombre que le demos si al final, la fiesta es la que es, y sobre todo, la que cada cual siente, vive y recuerda.  Pero no caigamos en provocaciones innecesarias, todo, menos llamarla Festa Major de Gràcia, porque esto cae en otras latitudes. Y si hay que ser independientes, pues lo somos todos.

Y sobre nombres, ejemplos tenemos muchos.  La “pomada” por ejemplo.  ¿Acaso la denominada “gin con limonada” sabrá distinta a la de la pomada?.  Todo ello debemos circunscribirlo en la lista de provocaciones pueblerinas, que también, cómo no, se suman a la tradición.  ¿Qué sería de dos pueblos similares sin una sana rivalidad?

Aclarados los términos, puestos los puntos sobre las íes, decir que hoy me atrevo con ayuda del traductor instantáneo, escribir esta columna en menorquín.  Digo menorquín a sabiendas que lo correcto sería decir catalán, o al menos, en la modalidad balear de éste.  Pero uno también quiere marcar diferencias.  Lo menorquín es nuestro. Lo catalán es de otros. Lo lingüístico lo es según la doctrina, lo legal es fácilmente cambiable, y lo propio, pues eso, sentimiento.

Y el sentimiento festivo a cada cual le ataca por un flanco distinto, aunque convergente. Unos con resaca, otros abducidos por el Pokémon-GO, otros saliendo tras en Tomeu y na Guida y sus invitados.  Y los caballos. No nos olvidemos de aquellos caballos que pasaron de ser meros medios de transporte a los protagonistas de las fiestas.  Imagínense dentro de un centenar de años cuando los turismos vuelen y las motocicletas se eleven como en Flyboard y que en fiestas, saquen en romería algunos de estos turismos con ruedas y motocicletas con sidecar. Y no hablemos si alguno intenta hacerlos bailar y levantarse.  El no va más del futuro, vamos.

Y sin duda, todo se transformará con el paso del tiempo. Las tradiciones, también.  Un hecho puntual seguido durante años, se vuelve tradición.  Así tenemos el “volem vi”, el pregón, los fuegos de artificio y más cosas que aún ser de moderna institucionalización, están allí, arraigada en la fiesta, como si de ellos dependieran las mismas.

Y para estos niños que actualmente siguen a Miquelet “el salero”, cuando ellos pinten canas o peinen calvas, poco les importará si es un placebo o un genérico, lo importante será que cure.  Como ahora, como la de hoy, lo importante es la fiesta. Nuestra fiesta. 

Felices fiestas.